Quan intentem analitzar el comportament social o si més no la seva organització, podem entendre que forma part de tota l'evolució històrica de cada cultura i societat. Que de forma holística s'organitza creant xarxes biològiques i socials. Que conseqüentment, esdevé l'holoarquia com a forma política de les interaccions. Però entenem que aquesta no només depèn del caràcter biològic, sinó que és un conjunt d'aquesta i del caràcter sociocultural i polític contemporani a l'època. Com diu el filòsof Ken Wilber, a Breu història de totes les coses, l'evolució tendeix a més profunditat i menys amplitud.
En molts casos mantenim l'esperança de canviar el món en el qual vivim per fer-lo més just i lliure. Ideals principals de l'esquerra política. Que en molts casos recau en la fal·làcia que hom pot canviar el món sol/a. Però les idees i el nostre moviment esdevé de milions de pensaments i moviments anteriors i contemporanis a nosaltres. D'aquí la forma holística de generacions i organitzacions socials. Que conseqüentment no depèn unicament d'un sol ésser.
Un aspecte interessant que explica Alberto Alberti en el text L'autoritarisme en la societat actual: el nen fins als sis anys, és el mite del neocapitalisme sobre l'eficiència i la racionalització. La falsa mobilització de la societat de classes, atorguen una millora d'adquisició del benestar per alguns individus d'un nivell superior tècnic de procedència, i així provoca la cerca de l'exigència personal, per al dinamisme d'adquirir tal millora. I aquest fals moviment atorga finalment una esperança, en caràcter de pressió social, cap als infants i les noves generacions. O si més no, un motiu més per contribuir en el dinamisme del mite neocapitalista, per obrir portes a les noves generacions. Portes que, per tant, no existeixen més que de caràcter contradictori. Recordem la dita que quan es tanca una porta s'obre una finestra. Sempre hi haurà un aspecte de millora social i, per tant, d'esperança per a voler un futur millor. Que de forma indirecta provoca la individualització de l'ésser i la família com a organització social d'importància com a retribució de les accions aportades.
I aquest aspecte, ens porta a dues cares de la moneda, l'arbitrarietat de la violència social i el caràcter del treball com a organització política. Totes dues com a represàlia de les noves generacions. Les violències institucionals de base classista. Com també la interpretació de l'estat dintre de l'organització familiar, com diu Foucault. Sabem la relació de gènere, sexe i sexualitat s'inicia des de les primeres etapes de la infantesa, i és de caràcter polític les relacions que s'efectuen entre els tres conceptes i l'infant. Aquest en molts casos s'interpreten de forma intrínseca a partir de microaccions representades per la societat. Que doten de masclisme, racisme i homofòbia entre d'altres a l'infant.
El nostre desenvolupament personal s'inicia a la infantesa i en aquesta és on es descobreix tot per primer cop. Ja com diuen amb diferents paraules Plató, Aristòtil i Schopenhauer, l'origen de la filosofia esdevé de la sorpresa. I és aquí on durant la infància i la sorpresa d'un nou món per descobrir comença a crear la metafísica de cada persona. Precisament totes les accions que es puguin esdevenir en aquest cas, seran repercussions en la psique de l'infant i en un futur de l'adult. Però deixem clar que és impossible protegir a l'infant del món i de la mort. I és un tema recurrent on per exemple han treballat sobre l'aspecte les autores, Ada Della Torre i Susan Isaacs, entre altres.
És interessant donar la connotació del significat de responsabilitat social de Hannah Arendt. On la responsabilitat constitueix el concepte polític que implica fer-se càrrec del món, assumir la inscripció històrica en un mateix món i la possibilitat de comprensió de les accions on s'habità. I aquí és on recau la pregunta, quina és la veritable responsabilitat social de les famílies sobre els infants? S'han desenvolupat i es desenvolupen múltiples estudis sobre els drets dels infants. I cada societat crea la seva pròpia normativa sobre les cures mínimes dels pares/mares/tutors sobre els infants a càrrec seu. Com també es creen normatives de caràcter moral i ètic, sense legislació vigent a l'estat de dret, però si de caràcter afectiu en la psique de l'evolució de l'infant. I aquest aspecte de creença de necessitat d'una família és una fal·làcia, el que es necessita és un àmbit socioafectiu de respecte mutu.
És de caràcter social associar el joc als infants, tot i que totxs juguem cada dia. Perquè el joc és l'eina que ens atrapa i ens descobreix un món paral·lel entre els desitjos interns i el món real que observem i vivim. Com ja hem especificat el que pels adults és dotat de món real, pels nenxs és un nou món on descobrir i aprendre. Cosa que no impedeix que els adults continuïn aprenent i sorprenent-se del món. Treien de dintre la innocència del seu propi infant. I és que amb els jocs podem trencar els lligams entre generacions i relacionar conceptes que per si sols no podríem. Es tracta llavors d'una eina d'expressió i de comunicació. Com també d'aprendre i de connexió. Per aquesta manera en aquest espai defensem les estones de creació i d'entendres un mateix amb noves maneres de jugar i aprendre.
Sabem que pensar fa mal. Que destrossa l'integritat dintre del món de fantasia que hom s'ha creat. Però necessitem pensar per poder conviure, comprendre i estimar sense toxicitat. Necessitem pensar per poder evolucionar. Qüestionem les relacions i organitzacions socials, com els artefactes que ens uneixen i creen mons paral·lels.